L’home que treballa fent de Cliff (Burton)

18/06/2013

[1110 paraules – 5 minuts – escolta mentre llegeixes]

Autor convidat: Miquel Rovira (@mikelpr)

Probablement, l’any 1983, mentre Hetfield, Ulrich, Hammet i Burton començaven a parir el Thrash als escenaris dels Estats Units, Costa, Barceló, Piqué i Alegret deurien portar bolquers. Com a molt els queien les primeres dents de llet… Entre la publicació dels primers discs de Metallica i Els Amics de les Arts van passar més de 20 anys, però modestament, crec que en realitat són les mateixes 4 persones, fent exactament el mateix, en moments del temps diferents, una mica a l’estil Marty McFly. Ja des de la primera vegada que vaig escoltar el Castafiore Cabaret (Pistatxo Records, Revista Enderrock, 2008), el primer disc dels catalans, em va venir una sensació de cruesa, de música tal com raja, que m’encanta. El què seria l’arxiu RAW de la foto, per entendre’ns. Jo en dic música RAW, si em permeteu. En canvi, Bed & Breakfast (N57/Discmedi, 2009) i especialment Espècies per Catalogar (Discmedi, 2012), sonen plens, molt més arranjats. Suposo que la majoria de fans ha fet el mateix procés que jo: conèixer Els Amics pel popularíssim B&B, i després re-buscar coses que hagin fet, per anar a parar al Castafiore.

Muntatge unint els dos conceptes protagonistes d’aquest article

Ja sóc conscient que aquest procés evolutiu musical deu passar a molts grups, però aquest cas és flagrant: a mi amb Metallica em va passar, ja fa una pila d’anys, exactament el mateix, i les sensacions d’aleshores es repeteixen sospitosament. Vaig conèixer els ianquis pel disc Metallica (Elektra, 1991), el famós Black Album, i enlluernat per un so tan poderós, vaig anar als orígens, per topar-me amb el Kill ‘em all (Megaforce, 1983). El primer disc de Metallica és cru, dur i sec: pura música RAW, no en parlem més. Però és espectacular. I en canvi el Black Album evoluciona (i segons la crítica, millora) d’una forma que també ho fan els discs dels Amics. Aquestes sensacions, repetides de forma calcada, però amb més de 15 anys de diferència, em porten a tibar més del fil d’aquesta història del què es pot estirar. Però és la fe d’un adolescent que descobreix el Metal, què voleu? Esperem que el fil no es trenqui…

Portades dels discos “Castafiore Cabaret” i “Kill’em all”

EXEMPLE PRÀCTIC. Si algú vol un exemple per comparar la música RAW i l’arranjada, els Amics ens donen una eina genial, potser ja pensant en aquest article, fins i tot. Escolteu el tema ‘Mecanoscrit del segon origen’ del disc Catalonautes (Pistatxo Records, 2005), i la revisió que fan ells mateixos, ‘Liverpool’ al B&B. Gràcies nois, així la meva teoria s’entén millor!

PUNT D’INFLEXIÓ. El primer disc de Metallica marca un abans i un després a la historia del Heavy Metal. Ells, junt amb altres grups (Overkill, Judas Priest, Motorhead), donen a llum el Thrash, una variant frenètica del Heavy Metal. Els Amics de les Arts, al meu entendre, són els fundadors d’una forma de cantar, amb 4 solistes principals, que fins aleshores al nostre país, que jo sàpiga, era inexistent o poc popular. Les cançons prèvies al B&B són un banc de proves brutal d’aquest nou estil. El banc de proves de Metallica van ser diversos intents frustrats de crear la banda, amb membres entrant i sortint, drogant-se i barallant-se, i uns concerts força lamentables, pel què he llegit.

PARLEM DE MAGNITUDS.  Eduard, Joan Enric, Ferran, Dani, el repte que us planto és injust, ja ho sé. Tots dos grups arrenquen amb discogràfiques, per dir-ne d’alguna manera, independents, per saltar després amb companyies més grans, i vendes multimil·lenàries, per uns, multimilionàries pels altres. Metallica ha venut uns 80 milions dels seus discos des del 83. Keep calm…

“Els Amics de les Arts” sobre l’escenari

METALL PEL CUL. Kill ‘em all (mata’ls a tots) és el títol del primer disc de Metallica, inspirat en la mateixa frase que pronuncia Cliff Burton, el baixista original, davant la negativa de moltes discogràfiques a publicar el disc amb el seu títol original: Metal up your ass (metal pel cul). Per nosaltres, el primer disc dels Amics de les Arts, és en realitat un conjunt de 4 EP, amb noms diversos. Un altre cop, això és sospitós. Per cert, Burton és dels pocs músics que mor durant els  80 i 90 i no per causa de sobredosis, ofegat pel propi vòmit, o suïcidat. L’atropella l’autobús en què ell mateix viatjava. La mala sort va voler que dormís al lloc de Kirk Hammet aquella nit, després de guanyar-li algun tipus de juguesca.

SÓN 4. D’acord que la coincidència és típica de molts grups de música, però no és casual que el tema ‘The Four Horsemen’, del Kill ‘em all, faci servir el número 4: podrien ser Els Amics, els 4 genets (horsemen) catalans? Més enllà de la broma idiota, aquesta és una cançó clau del grup; va ser escrita per Dave Mustaine, un dels membres poc reeixits i fugaç de la formació original. Més endavant Mustaine funda Megadeth, una altra banda de referència al panorama Metal d’aleshores, i publica la cançó sota el nom ‘Mechanix’. Ja hem vist que les cançons dels Amics també poden canviar de nom…

APOCALIPSI.  ‘Liverpool’ i ‘The Four horsemen’, jutgeu vosaltres mateixos, però que no sigui el judici final, si us plau! I no és l’única referència bíblica. Ens encanta ‘El Código da Vinci’, tema experimental dels catalans, publicat al Castafiore, que pren el títol d’un llibre prou conegut. Les referències d’algunes cançons són també clarament religioses al primer disc de Metallica, després que Hetfield les passés pel seu filtre. Originalment, compostes per Mustaine, tractaven temes sexuals. No em direu que Tintín al Congo, del Castafiore, no és fins i tot pornogràfic? Sabeu com comença la cançó, parlant de tot? Exactament diu: “Era el 1990”, l’any de gravació del Black Album. Jo no vull dir res, però són massa coincidències, no?

“Metallica” sobre l’escenari

LLETRES. Admiro els jocs de paraules dels Amics de les Arts. Va, i al concert del Palau dins el festival ‘BandAutors’ diuen que els han convidat “perquè mira aquests, van d’autors”. Brillant. Per exemple la lletra d’’Exercici seixanta’, també del Castafiore, experimenta només amb paraules que contenen el so i la lletra ix. Ja ho heu endevinat, Metallica té una cançó que podrien haver citat: Whiplash, del primer disc.

Nosaltres no volem dir res, però no ens estranyaria gens que Bob Rock, el productor del Black Album de Metallica, tingués el seu paper al proper disc dels Amics de les Arts, que ja comencem a esperar impacients. Nota per a navegants: al meu entendre, i també al dels fans més puristes, l’arribada de Bob Rock suposa la debacle total de Metallica. Es deixaran grenyes? No creiem que hi hagi massa possibilitats, però almenys ens hem divertit una estona recordant algunes coses de dos grans grups, que cal tenir presents. Cadascun al seu nivell.

BONUS TRACK. Suposo que podríem seguir fins a esgotar el dies, però us en deixem una de propina, prou coneguda: referències literàries a les dues bandes. Manuel de Pedrolo i Ernest Hemingway serveixen d’inspiració a les dues bandes, amb novel·les prou conegudes. Cadascuna al seu nivell. I el nivell de la de Metallica és aquest: és la cinquena cançó que més cops ha tocat el grup en directe, més de 1.200 vegades…

Oakland, agost del 85. Mostra de l’extranya habilitat de Cliff Burton tocant el baix, que va seduir des del princicpi Ulrich i Hetfield. Extret de Cliff’em All, el vídeo tribut a Cliff Burton; tema: For whom the Bell Tolls.

Navegació d'entrades

← 04/06/76. Jo hi vaig ser.

Xiulades melòdiques →